Sobre el respecte al contrari

Molt sovint sento dir que Ali va ser el més gran de la història de la boxa, com Senna de l'automobilisme o Bolt a l'atletisme. Igual sí, van ser els millors, però per a mi no els més grans. A tots tres els va faltar una cosa molt important i és el respecte al contrari. Sé que als més fanàtics els encanten els gestos extravertits del seu esportista preferit, els fa aixecar del seient i cridar amb més força, animant-lo a humiliar l'odiat rival.



Sobre el respecte, volia repescar un combat de fa uns quants anys, concretament del 27 de setembre de 2008 entre Shane Mosley i Ricardo Mayorga, tots dos ja aleshores veterans. Val a dir que, en general, el combat el va dominar de dalt a baix Mayorga deixant en evidència un Mosley que semblava ja a les acaballes de la seva carrera (fals tenint en compte que encara continua en actiu). El domini del nicaragüenc semblava total. Al final del vuitè ja celebrava la victòria i només li calia gestionar el combat amb intel·ligència. Però celebrar la victòria quan queden quatre assalts és la pitjor manca de respecte pel contrari i més per a algú amb la història de Shane Mosley. A partir d'aquell moment cada cop guanyador per part de Mayorga anava seguit de moviments de celebració. Es va arribar al dotzè el qual es desenvolupà igual que tot el combat. Faltaven 20 segons i el Nicaragüenc ja es veia campió. Fou aleshores quan Mosley, veient la desprotecció del contrari, deixà anar una ràpida combinació acabant amb una dreta que deixà Mayorga a terra quan quedaven 17 segons. No passa res, vuit segons a terra, compte de protecció i represa. Queden només tres segons i s'ha acabat. Mosley s'hi acosta. Falta un segon i la campana acaba amb l'americà. Mà dreta a la barbeta de Mayorga i adéu. Shane Mosley campió.



Amb això. la única cosa que vull dir és que s'ha de respectar el contrari en tots els casos, fins i tot quan sembla impossible que puguis perdre. Una mà (literalment) al darrer segon fa que et passi com a la lletera del conte i tots els teus somnis se'n vagin a norris per una distracció fruït de creure't el que encara no ets.

El meu primer llavi tallat

Sembla mentida però em va fer il·lusió i tot. Una defensa massa oberta va fer que m'arribés una mà, com diria aquell, "limpia como una mañana de primavera". El dolor no em va durar ni un segon, però vaig sortir d'allà amb cara més d'idiota de l'habitual. Ara anem a per l'ull morat!

La boxa com a filosofia de la vida

Per diverses circumstàncies, tant nadalenques com d'altra mena, fa un mes que em sembla estar atrapat dins d'una missatgeria de preceptes cristians. Són una serie de missatges que respecto però, encara que als meus interlocutors els costi de entendre, no són els meus. Parlen d'un ens anomenat Jesús, que et guia per la vida i vetlla per tu. Aquest ens fa que no t'hagis de preocupar de res que ell ja s'ocupa de que tot et vagi bé. Són uns missatges molt positius i que, en un moment de crisi extrema, serveixen moltíssim... però no són els meus.
Aquestes discussions m'han fet reflexionar de com veig jo la vida i quin és el missatge que faria arribar a la gent si es donés el cas. De fet no m'ho havia plantejat i, rumiant molt, he trobat tantes similituds entre la meva visió del món i la filosofia de la boxa que he pogut entendre com a algú com jo, li pot agradar tant un esport com aquest:

- Per norma general, la vida et premia en funció de les teves decisions. Les coses et van bé o malament segons el que has decidit tu abans, però, encara que tinguis la darrera paraula sobre el que has de fer, sempre tens algú que et recolza. Al ring com a la vida passa el mateix: estàs sol i tu decideixes. El racó veu les coses des d'una perspectiva diferent a la teva i t'aconsella de com has d'enfrontar el combat. De com interpretis els consells, si és que consideres que els has de seguir, depèn bona part de l'èxit o el fracàs. També pot passar que siguis molt bo però que et creguis millor que l'entrenador i no el vulguis escoltar, o que, directament, el que et digui no sigui el millor consell. Aleshores tens molt a perdre,

- És injust. El funcionament del món de la boxa, a l'igual que la vida, és tremendament injust. Per bo que siguis, en cap cas mai no tens garantit l'èxit. Quan més amunt vols pujar, més estàs a mercè dels capricis dels promotora. Aquests es mouen per criteris de mercat i miren només el seu benefici. Si tenen un campió que els dona força guanys a cada combat, rarament arriscaran a perdre'l en mans d'un desconegut. A la vida passa el mateix, sempre hi haurà qui et posi pals a les rodes si es veu amenaçat per tu. Amb molta sort, si creu que en pot treure alguna cosa et deixarà intentar-ho, però només un cop. El normal és que només tinguis una oportunitat i si la perds s'han acabat les teves aspiracions d'assolir les fites més altes. A l'igual que la vida, no existeix una veritable igualtat d'oportunitats. Depèn de molts factors aliens a tu el com et puguis anar movent dins d'aquest món, encara que amb esforç, sempre hi haurà una manera d'escapar del carreró sense sortida del que penses que t'has ficat.

- Malgrat que, qui guanya o perd ets només tu, per arribar a qualsevol nivell necessites els demés, encara que aspirin al mateix. Tu no entrenes sol i al gimnàs sou un equip. Si no vols l'ajut de ningú, mai no podràs millorar ni aprendre coses noves. Necessites els demés i els demés et necessiten a tu. Aquí no són rivals, són companys.

Bé, és possible que no sigui una visió tan positiva ni esperançadora com la cristiana, però no és tan negativa com més d'un podria pensar quan parla amb mi sobre motius diguem-ne religiosos. El meu missatge es resumeix en que vivim en una societat d'individus i que ningú no prendrà mai cap decisió per nosaltres. No hi ha paradís ni infern. Ens els creem i destruïm nosaltres, però està clar que hi haurà qui, amb menys esforç viurà en un paradís i qui, encara que s'esforci molt, li costarà sortir de l'infern.

La meva anàlis de l'hostia al Rajoy a Pontevedra

Com que fa temps que no escric, avui em llençaré a fer de crític boxístic. Ahir algú amb més bona voluntat que intel·ligència va intentar noquejar el president del govern, però el cop li va sortir molt malament (al meu modest entendre) ja que l'únic que va aconseguir és que les ulleres li sortissin volant i res més. Ara intentaré analitzar, segons el meu novell punt de vista):

És previsible
El primer que fa és girar el cos i el braç per agafar impuls, telegrafiant tothom el que va a fer. El braç segueix la trajectòria més llarga possible, donant temps a que, tant el Rajoy com els seus escortes, puguin reaccionar. Aquestes dècimes de segon en què comença a agafar impuls i toca la cara haurien de ser suficients com per a que uns escortes ben entrenats l'evitessin.

És poc efectiu
El cop és una estranya barreja entre upercut i crochet, on fia tot el treball del cop al moviment del braç. Per a que un cop lateral sigui fulminant i pugui deixar KO l'oponent, s'ha de fer amb la coordinació de totes les parts del cos. La manera efectiva seria mantenir el braç dissimuladament avançat i a l'alçada del pit i la cama esquerra una mica al davant. Si fa un moviment ràpid de girar coordinadament el genoll, la cintura i el tronc, deixant que el braç faci el darrer moviment de cop, i sempre endavant, mai agafant impuls, el president ara estaria a l'hospital.

Bé, així és com ho veig. Si algú que en sàpiga més que jo ho veu diferent, encantat de llegir la seva rèplica.


https://www.youtube.com/watch?v=3VwLjHG2LM8

Em fa mal

Ja fa una setmana i encara em fa mal. A l'entrenament de dijous passat vaig rebre un cop al fetge. No massa fort, tot s'ha de dir. Diuen que de les hòsties a la cara et recuperes ràpid perquè la tens dura (alguns més que d'altres) però al fetge et deixa grogui. Res, va ser un cop, ja al final dels tres minuts, després d'estar rebent un bombardeig de cops a la cara, la galta, el nas... aguantant com podia. Em vaig quedar sense respiració, marejat. El "company" l'únic que em va dir va ser que, o el que vaig entendre ja que duia el bucal, això em passava per no protegir-me. Bé, un cop. Ja passen aquestes coses, se'n diu boxa d'això. Vaig tornar a casa adolorit. Després de passar nits de merda i dies veient les estrelles vaig haver de començar a prendre'm antiinflamatoris i calmants. Fora activitats físiques, només les domèstiques. Avui encara tinc dolor però intentaré anar al gimnàs i aguantar com un home (o així m'han fet creure que han d'actuar els representants del gènere masculí). El que ara no em puc treure del cap és el somni que he tingut avui. Mai recordo els somnis, però aquest m'ha quedat gravat. He somniat que havia de combatre amb el que em va fer el cop i jo estava cagat. Intentava visualitzar la lluita i l'estratègia d'abandonar a la mínima o esperar a que em tombés. No sé, ja us explicaré com han anat les coses.

Nou gimnàs, nou concepte

Porto dues classes al gimnàs de Rogent, el de Xavi Moya, i si us he de ser sincer, em sento ben perdut. És com si no hagués fet res durant el darrer any i comencés de zero. M'explico. A Sant Adrià era tot a base de tècnica, exercici físic, mecanització de moviments... el combat ja arribaria sol amb tot l'après. A Rogent el concepte és ben diferent: una hora repartida en assalts de tres minuts on el que prima és la pràctica, pràctica i més pràctica. Aprendre a força de rebre hòsties. La tècnica i els moviments ja sortiran sols, sense pressa. És clar, ja pots mecanitzar esquives, moviments de cops ben acadèmics, combinacions donades on la resposta de l'altre la preveus... quan se't posa algú al davant i et comença a engegar cops (fluixos evidentment) t'oblides d'esquivar, d'ensenyar l'espatlla, de pujar la guàrdia. Només et dediques a espantar mosques com un desesperat. La meva esperança és haver-me acostumat a aquesta filosofia abans de Nadal, si no, ho veig negre. Sí, encara no m'hi trobo però segur que me'n sortiré (intento motivar-me). Bé, veurem com avança la cosa.

Acabant-se l'estiu

El normal a les vacances és descansar i perdre part de la forma física adquirida. Com que m'agrada dur la contrària això és exactament el que no he fet. Amb l'excusa de posar una mica a punt a la parenta, hem fet sessions molt intenses que, al menys a mi, m'ha anat molt bé. Pels matins combinàvem els exercicis de cardio (córrer, caminar...) amb els propis del gimnàs però a l'ombra dels arbres del bosc. Per la tarda tonificació de músculs amb les petites peses o exercicis de sac.

Al córrer, fèiem sèries de set minuts de marxa i dos de caminar. La Montse no ho ha dut massa bé, però jo crec que he pogut fer un salt important en la meva resistència física. De fet, ella pensa que fins i tot ha recolat. Jo li dic que és normal i si no, que miri un post meu de fa un any on deia que notava el cos cansat i que evolucionava enrere.

Els exercicis de bosc consistien en córrer una mica per tal d'escalfar, seguit d'estiraments intensius com els que feia al gimnàs, rutines d'esquives i exercicis d'esprint. Per acabar, un parell de combinacions de tres minuts cadascuna i cap a casa.

Del sac, fem unes rutines que vaig treure d'internet. Una o dues sèries de jabs, ballant al voltant del sac, el mateix amb directes, després 1-2 i acabar aquestes amb 1 - 2 - hook. Posteriorment, 5 tandes de cops forts amb el jab, 5 més amb 1-2, 5 amb 1 - 2 - hook i 5 amb hook - hook. 1 minut d' 1-2 ràpid i intens, 1 minut amb hook - directe també ràpid i intens i acabar amb una sèrie lliure. Acabes xop de suor.

Crec que ens ha anat molt bé i, si menys no jo, em trobo físicament en forma per començar el setembre al nou gimnàs. Ja explicaré...